África entre dependencia tecnológica y soberanía digital: Luchando por el software libre “made in África”

África no es ninguna potencia mundial en la producción de software. Pero África sur-sahariana se perfila poco a poco como el segundo mercado más importante del mundo en número de usuarios de telefonía móvil (346 millones en 2017) y es el que crece más rápido a nivel mundial. En ese espacio están proliferando soluciones imaginativas a problemas actuales, como por ejemplo el acceso completo -y exclusivo- a servicios bancarios vía teléfono móvil o el uso de aplicaciones móviles para la resolución de problemas cotidianos hasta un nivel pocas veces visto en otros países; desde la gestión agrícola de micro explotaciones pasando por el control de la salud materno infantil del hogar o incluso la lucha contra epidemias como el Ébola. Esto está llevando algunos países como Kenia o Uganda a poner en marcha políticas públicas encaminadas a disputar a países como India el título de centro preferente para la des-localización de centros de producción de software a escala mundial. Para ello cuentan con los bajos costes laborales, la familiaridad con el idioma -todos forman parte de la comunidad de países anglófonos- y unas instituciones educativas de una calidad cada vez más consistente.

Continua llegint «África entre dependencia tecnológica y soberanía digital: Luchando por el software libre “made in África”»

La revolució democràtica esgotada d’Àfrica

*Article publicat a la revista digital ElCritic.cat.

No fa tants anys a l’Àfrica es parlava de revolució democràtica. Fou durant la dècada dels 90, a partir de la caiguda del mur de Berlín, quan el model de règim polític basat en eleccions multipartidistes periòdiques, divisió de poders i llibertat de premsa es convertí en un requisit imprescindible per a que un estat fos considerat presentable en l’escena internacional. Molts països africans s’hi afegiren, donant lloc a la proliferació de noves «democràcies» una mica per tot el continent. Va ser el moment en què líders com Ioweri Museveni a Uganda, Paul Kagame a Rwanda o Meles Zenawi a Etiòpia arribaven al poder, conreant una imatge de polítics de nova generació compromesos amb els valors i formes democràtiques i amb la carta universal dels drets humans. D’altres països, com Gabon, Camerun o Guinea Equatorial, renunciaren durant aquells anys al règim de partit únic vigent fins llavors obrint els respectius països al multipartidisme i a les eleccions lliures.

Continuar llegint a elcritic.cat..

Primer els de casa? Reflexionant sobre la cooperació

*transcripció  xerrada efectuada en el marc de la preparació d’agents de cooperació internacional –  Girona abril 2016

¿Primer els de casa?

Ha plogut molt des de les acampades pel 0,7 de finals de la dècada dels 90. Per a molts aquestes van marcar per una banda la inclusió del compromís pel 0,7 en l’agenda política i per una altra la maduresa de la ciutadania respecte a les obligacions i responsabilitats derivades de la posició d’Espanya en el món. Poc podíem pensar que el llarg camí fet des de llavors pogués desfer-se en tot just uns mesos. Però la classe política espanyola, que ha insistit en el seu compromís d’arribar al 0,7 en cada campanya electoral des de llavors, i que mai ho ha complert, s’ha llançat els últims anys en una dinàmica de retallades que en la pràctica suposen el desmantellament del sistema de cooperació espanyol tal com el coneixem i, pitjor, l’enterrar al calaix de l’oblit el concepte mateix del 0,7%.

Continua llegint «Primer els de casa? Reflexionant sobre la cooperació»

#MWC16: I entre congrés i congrés de mòbils què fem, a Barcelona?

*Article publicat al blog de ARA.CAT “No li diguis cooperació, digues-li política”

Com cada any la fi del congrés dels mòbils comporta la tornada a una normalitat de la qual, en realitat, mai no havíem arribat a sortir. Tornarem a parlar d’hotels, de pisos turístics i de la massificació lligada al model de ciutat, cosa que fèiem abans del congrés i (¡òndia!) també durant el congrés.

I es que es miri com es miri l’encaix del Mobile World Congress en el model productiu de Barcelona és més que limitat: hotels que fan el seu agost, restaurants plens com un ou i una vida nocturna animadíssima. I punt.

La crua realitat es que en deu anys que fa que el congrés es celebra a Barcelona la ciutat no ha estat capaç de fer valer el seu títol de capital dels mòbils i posicionar-se com un dels focus de les noves tecnologies a Europa. 

Continuar llegint a ara.cat..