El Banc Mundial argumentava, en el seu informe anual de desenvolupament 1998/99 dedicat a la societat del coneixement, que el desenvolupament de capacitats en matèria de TIC serà un vector de desenvolupament clau per als països empobrits durant les pròximes dècades. L’informe 2016, actualment en preparació, estarà centrat precisament en el paper d’Internet en la lluita contra la pobresa, posant de relleu l’actual vinculació i interdependència entre TIC i desenvolupament. Tot i així el grau de prioritat que ha de jugar el potenciar l’accés a aquestes tecnologies en el marc de les polítiques de desenvolupament i lluita contra la pobresa es un tema de debat que, ara per ara, no sembla estar gaire clar. De fet la presència de les TIC en l’àmbit de la cooperació per al desenvolupament es més aviat escassa i puntual. Cal prioritzar l’accés a les TIC com a política de desenvolupament o aquesta continuarà, durant un cert temps, en un discret segon pla? Es el programari lliure una oportunitat per a potenciar la implementació de les TIC en contextos de desenvolupament?
Per a respondre a aquestes preguntes primer de tot cal tenir en compte que l’efectivitat real de les polítiques orientades a les TIC és extremadament dependent d’altres factors de desenvolupament: L’accés al maquinari i el cost de les connexions suposen una barrera d’accés d’ordre socioeconòmic moltes vegades infranquejable; La disponibilitat de certs serveis bàsics amb un grau mínim de fiabilitat i a un cost raonable (p.ex electricitat) suposa un requisit previ a l’expansió de les TIC el qual dista molt d’estar garantit en molts indrets; Per últim els índexs d’alfabetització són determinants, ja que al cap i a la fi Internet no deixa de ser un mitjà de comunicació basat en l’escriptura. Tots aquests factors posen les polítiques de desenvolupament de les TIC a remolc de polítiques de desenvolupament centrades en drets bàsics com són l’accés als serveis (aigua, electricitat, etc..), a l’educació o el desenvolupament socioeconòmic.
Tot i així, sobre el paper només el potencial estalvi en llicències de programari ja justificaria l’esforç en l’adopció de plataformes de programari lliure per part de les institucions i les empreses de l’Àfrica sud-sahariana. La despesa en llicències de programari en el conjunt del continent africà va suposar per a les empreses i institucions només el 2004 un cost de 24 mil milions de $ (FOSSFA 2004). Si tenim en compte que el total de les ajudes al desenvolupament dels països de l’OCDE als països del sud del Sàhara van sumar al voltant de 26 mil milions de dòlars el 2004 (OCDE) queda palès que una primera raó per plantejar-se la necessitat del programari lliure a l’Àfrica Sud-Sahariana és l’estalvi econòmic. Per altra banda els drets de propietat intel·lectual (IRP) a què estan sotmesos aquests productes s’han vist cada vegada més reforçats a través de la seva incorporació a l’acord sobre béns negociables (TRIP agreement) de l’Organització Mundial del Comerç, amb el que ens trobem amb que la tendència d’aquests costos és d’incrementar-se progressivament en un futur.
Més enllà de les matemàtiques “de brocha gorda”, d’altres elements suposen per si sols un avantatge competitiu innegable per a l’ús de plataformes de programari lliure en l’àmbit sud-saharià:
1) L’estalvi en llicències. Aquest factor, que en un país amb alts costos laborals pot ser relativament insignificant donat l’elevat cost que implica operar sistemes informàtics més enllà de les llicències (manteniment, migració, etc ..), en països amb costos laborals baixos o molt baixos pot implicar que els costos d’operar dels sistemes es vegin enormement reduïts. Els costos de llicències als Estats Units o Europa poden suposar entre un 5% i un 10% del total de costos mentre que els costos laborals oscil·len entre un 60% i un 85%. Atès que els costos de les llicències de programari solen ser relativament estables independentment de la ubicació geogràfica del comprador, mentre que els costos laborals són altament variables, en països empobrits el percentatge dels costos d’operació atribuïbles a l’adquisició de llicències s’incrementen enormement, el que augmenta l’impacte de l’ús de plataformes de programari lliure sobre els costos d’operació dels sistemes.
2) Quan s’usen plataformes de programari lliure l’absència de traves per a la modificació i redistribució del programari garanteix una enorme flexibilitat per adaptar-lo a les necessitats i requisits locals (idioma, legislació, etc) sense haver de recórrer a penoses negociacions amb el propietari de les llicencies. En el context Africà adaptar els sistemes de programari propietari a les necessitats locals pot ser per una banda irrealitzable, en trobar-se els espais de negociació fora de l’abast de l’usuari /client, i d’altra banda en trobar-se també fora de les possibilitats econòmiques dels potencials interessats, donada la necessitat d’incloure en el procés costos laborals de personal amb esquemes de costos propis de països enriquits i que per tant multipliquen enormement l’esquema de costos “local”.
3)El sorgiment d’una comunitat de programadors i de coneixement locals, aconseguint així trencar amb el cercle de dependència tecnològica i fomentant la creació de nuclis de coneixement i recerca locals. La generació d’un teixit empresarial propi no depenent de les grans empreses tecnològiques estrangeres i capaç d’abordar tot el cicle del projecte del programari (i no només la distribució i manteniment, que són les que comporten menys valor afegit i les que, per contra, ofereixen les grans transnacionals del sector) es un dels valors més importants del programari lliure aplicat al continent africà.
Però l’ús de plataformes de programari lliure ha de confrontar diverses dificultats no menyspreables:
1) La pressió en favor de programari privatiu. Les grans empreses en matèria de programari gasten enormes recursos en implantar-se al continent ja sigui mitjançant grans cessions de llicències en forma de donacions ja sigui mitjançant lobbing als governs locals per a l’adopció dels seus estàndards.
2) La lenta implementació dels IRP. Els acords sobre TRIP ‘s no estan impedint en l’actualitat una presència amplíssima de la pirateria en el continent, tant en les institucions com, sobretot, en l’àmbit empresarial. Això anul·la l’avantatge comparatiu del programari lliure enfront del programari privatiu pel que fa als costos d’operabilitat de sistemes atès que l’ús de còpies pirates de programari propietari no implica en realitat cap cost real. En aquest sentit el laxisme en l’aplicació dels drets de propietat intel·lectual suposa una barrera per a l’expansió del programari lliure com a alternativa econòmicament temptadora.
3) L’escassa presència de l’enginyeria del programari i de les comunitats de programadors en el panorama acadèmic i professional del continent, especialment en els països no anglòfons. No és intranscendent que en un principi les úniques universitats amb presència de titulacions en Enginyeria del programari fossin Nigèria, Malawi i Zimbabwe i que la preponderància de les comunitats anglòfones en les conferències africanes sobre commons digitals (IDLELO) tant a nivell de continguts com d’assistents i fins i tot pel que fa a les seus dels congressos (Cinc congressos en països anglòfons davant d’un en un país francòfon) sigui indisputable. L’escassa disponibilitat de professionals convenientment formats redueix els avantatges comparatius del programari lliure perquè impedeix l’adaptació del programari a les necessitats locals per part de professionals locals, restant la flexibilitat al programari lliure que constitueix una de les senyes d’identitat . D’altra banda la manca de personal local format impedeix l’aprofitament de l’esquema de costos “local”. Ambdós elements dificulten enormement el sorgiment d’un teixit empresarial propi capaç de prestar aquesta tipologia de serveis.
Més enllà d’aquests elements la implementació de plataformes de programari lliure al continent ha de confrontar limitacions que van més enllà de la barrera tecnològica o de la comparació amb el programari privatiu i que revesteixen un caràcter econòmic, social, institucional i / o polític. La simple informatització no pot corregir els problemes de sistemes manuals ineficients o, senzillament, la seva inexistència. Alguns problemes inherents a l’organització empresarial i sobretot institucional de la realitat africana com són la proliferació de sistemes clientelars en l’administració pública o la manca de transparència i planificació racional de la despesa pública suposen barreres importants a l’èxit en l’adopció de les TIC. D’altra banda la idoneïtat de la informatització d’una certa tasca no sempre és evident en països on el cost d’un ordinador és l’equivalent a sis mesos o un any (o fins i tot més) del salari mitjà, quan en els països enriquits aquesta relació és aproximadament d’un terç del salari mensual. Discernir què és rendible informatitzar és una elecció clau.
En tot cas el que sembla clar es que un dels reptes claus per a la implementació de les TIC en l’àmbit africà es troba en trencar el cercle de dependència geopolítica i econòmica. Si Àfrica no atura la sangria de recursos que fugen del continent cada any i no aconsegueix invertir-los en garantir els condicionants bàsics que permeten el desenvolupament de competències en l’àmbit de les TIC difícilment disposarà del caldo de cultiu necessari per a una expansió d’aquestes més enllà del seu ús a nivell d’usuari/consumidor. I per l’actitud de les grans transnacionals del programari sembla que sigui precisament allí on volen veure el continent. L’expansió i l’ús del programari lliure es una oportunitat per al desenvolupament de solucions locals que abarquin tot el cicle del programari i que trenquin el cercle viciós de la dependència tecnològica. Però sense la inversió necessària en formació de base i sense un mínim recolzament polític i legislatiu aquesta oportunitat, com tantes altres, difícilment es podrà aprofitar.