*transcripció xerrada efectuada en el marc de la preparació d’agents de cooperació internacional – Girona abril 2016
¿Primer els de casa?
Ha plogut molt des de les acampades pel 0,7 de finals de la dècada dels 90. Per a molts aquestes van marcar per una banda la inclusió del compromís pel 0,7 en l’agenda política i per una altra la maduresa de la ciutadania respecte a les obligacions i responsabilitats derivades de la posició d’Espanya en el món. Poc podíem pensar que el llarg camí fet des de llavors pogués desfer-se en tot just uns mesos. Però la classe política espanyola, que ha insistit en el seu compromís d’arribar al 0,7 en cada campanya electoral des de llavors, i que mai ho ha complert, s’ha llançat els últims anys en una dinàmica de retallades que en la pràctica suposen el desmantellament del sistema de cooperació espanyol tal com el coneixem i, pitjor, l’enterrar al calaix de l’oblit el concepte mateix del 0,7%.
La raó invocada és senzilla: Primer, els de casa. L’argumentari posat sobre la taula per la multitud d’institucions i governs municipals, autonòmics, estatals i altres aficionats a la tisora no és excessivament elaborat però és eficaç. Sobretot en un país on les classes populars cada vegada tenen més problemes per arribar a final de mes en un ambient generalitzat de retallades socials de tota índole. Però, el que a primera vista pot semblar sentit comú, amaga en realitat una contradicció i unes conseqüències perverses.
El sentit comú dicta que en temps de crisi és normal dedicar els diners destinats a ajudar els pobres a la gent que ho està passant malament i deixar per a un altre moment les ajudes a gent que viu a l’altre extrem del planeta. Però la contradicció que hi ha al darrere d’aquesta afirmació de sentit comú es que, encara que alguns no se’n assabentessin, a Espanya mai va deixar d’haver pobres, fins i tot en els anys de bonança econòmica (un 14,3% de la població el 2006).
La conseqüència perversa és que, actualment, suposa un pas enrere combregar amb l’argument de que el sentit de la cooperació és ser bones persones i donar el que ens sobra. Es sobre aquesta base que es pot defensar que donar el 0’7, el 0’1 o res és una decisió que només concerneix al que dóna i que no respon a un compromís més ampli. En aquest punt cal recordar que destinar el 0,7 del producte interior brut a l’ajuda per al desenvolupament és un compromís adoptat en el marc de la 34 assemblea de les Nacions Unides (1980) i que aquest percentatge té com a objectiu possibilitar el compliment de l’article 22 de la declaració dels drets humans. En aquest es precisa que “tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social ia obtenir, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, segons l’organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat“. És a dir, mantenir l’ajuda en el 0,7% als països més desenvolupats és el mínim estimat necessari perquè els països menys desenvolupats puguin garantir la resta de drets enumerats en la declaració.
L’ajuda al desenvolupament Espanyola mai va arribar a complir amb els compromisos internacionals i va tocar sostre en tot just el 0,46% del PIB el 2008. El govern socialista es va comprometre a arribar al 0,7% abans de 2012, però a partir de 2008 el percentatge s’ha anat reduint. Mai hem estat especialment generosos, més aviat al contrari, mai hem estat a l’altura del que s’esperava de nosaltres. I aquesta falta de generositat també s’aplica als de casa. El cert es que Espanya no només no dedica el 0’7% al desenvolupament internacional, sinó que també es troba molt per sota de la mitjana europea en ajudes socials (al voltant del 15% del PIB). Els pobres no haurien de «competir» entre ells per a tenir el que els correspon. Intentar equilibrar el segon percentatge extraient recursos del primer no es just ni defensable.
El més perniciós de tot és que per justificar la retallada es passi de puntetes sobre les implicacions de no haver arribat mai al 0,7%. La retallada suposa una bufetada al compromís d’Espanya amb la realització efectiva de la declaració dels drets humans. La inclusió del compromís a aconseguir el 0,7 en l’agenda política en els 90 i en la primera dècada del segle 21 implicava, més enllà de l’acte puntual de donar tal o qual muntant, la responsabilització d’Espanya a nivell internacional. Al cap ia la fi Espanya no deixa de ser la 12a economia del món i això implica unes responsabilitats internacionals que no es poden obviar, fins i tot en temps de crisi.
Més enllà dels percentatges el que més xoca és que es regategi amb quantitats que vénen a ser, tenint en compte la seva significació ètica i de compromís internacional, insignificants. A tall d’exemple, la Generalitat de Catalunya, que el 2011 va realitzar una retallada de 30 milions d’euros (55%) sobre els fons destinats a AOD, va deixar d’ingressar per la supressió de l’impost de successions al voltant de 200 milions d’euros.
L’ús d’arguments econòmics (i la seva acceptació per part de bona part de la ciutadania) per retallar els percentatges d’ajuda no deixa de tenir conseqüències en altres àmbits de l’imaginari col·lectiu. No oblidem que la cooperació internacional i el dret a la seguretat social de tot ésser humà es troben definits en el mateix article de la carta universal dels drets humans. Si es poden deixar d’honorar els compromisos adquirits en relació a la primera argumentant que hi ha altres prioritats, ¿no seran igualment vàlids arguments anàlegs per deixar de finançar la segona?
¿L’Ajuda Funciona?
Últimament sembla estar prenent cos en certs fòrums d’opinió i mitjans de comunicació la idea que un dels grans problemes de l’ajuda al desenvolupament és que no serveix per a res, ja que no “s’observen millores” en «l’estat del pacient” . És més, fins i tot es suggereix de manera velada (i en alguns casos descaradament) que el gran problema del 0,7 i de les ajudes al desenvolupament és que desincentiven l’esperit empresarial i acostumen als països beneficiaris a viure “de rendes”. Aquestes insinuacions contribueixin a deslegitimar (i retallar) un sector que fins ara gaudia de la confiança de la ciutadania. Quin es l’impacte real de l’ajuda als països receptors?.
El primer que sorprèn al neòfit en la matèria és la insignificança del volum d’ajuda oficial al desenvolupament (AOD) percebuda pels països africans, si es tenen en compte els fluxos econòmics a nivell regional i mundial.
En aquest sentit, xoca constatar que el volum total d’ajuda concedit a l’Àfrica sud sahariana durant els primers 40 anys de la seva independència tot just suma 300.000 milions de dòlars. La importància d’aquesta quantitat, que a primera vista pot semblar elevada, és relativa. Així, estem parlant d’una quantitat inferior a l’import anual destinat a subvencions al sector agrícola en els països rics (350.000 milions), a l’equivalent al PIB d’Argentina el 2004 i a un 45% de les despeses militars anuals dels EUA o un 20% de les despeses militars anuals mundials. Si tenim en compte que estem parlant d’un lot d’ajuda a repartir entre 38 països escalonat en un període de 40 anys, ens queda una xifra mitjana per país que, tot i ser respectable, no és cap panacea (uns 200 milions de dòlars per any i país) i que equival, a grans trets, al preu de 150 km de carretera simple (dos carrils), d’un hospital o al 8% del pressupost del sistema educatiu espanyol. És difícil veure com aquestes quantitats podrien haver jugat el paper de motor del desenvolupament econòmic d’Àfrica.
Fins i tot en el supòsit que l’ajuda hagués estat “ben utilitzada”, és a dir, invertida en infraestructures amb un alt índex de retorn permetent la seva ràpida amortització, la devolució dels préstecs contrets, la generació de riquesa i el creixement a nivell econòmic i social, és difícil de concebre que quantitats tan modestes generar dinàmiques de desenvolupament a gran escala. Si l’ajut juga un paper tan important en l’estructura econòmica dels països africans, l’explicació caldria buscar més aviat en la manca d’altres fonts d’inversió que no en el fet que la regió rebi quantitats significatives o inusuals (per elevades) d’ajuda en relació a la resta del món. Sense anar més lluny, Espanya ha rebut en concepte de fons europeus de cohesió entre 140.000 i 170.000 milions d’euros des de la seva entrada a la UE. Això suposa una ràtio d’ajuda en fons de cohesió per habitant superior a l’AOD per habitant percebuda en el conjunt de països de l’Àfrica sud-sahariana durant el mateix període de temps.
La idea que el volum d’ajuda és desproporcionat i, pitjor, contraproduent, ha arrelat fortament en la literatura actual de divulgació sobre l’Àfrica Negra. Autors d’actuals “best sellers” com Dambisa Moyo (Dead Aid) o Stephen Smith (Négrologie) assumeixen ràpidament el paper de l’ajuda com a desincentivadorde les poblacions, generadora de dependència i creadora de corrupció i de mal govern en els països receptors, provocant amb això més pobresa. Sense posar en dubte que l’ajuda mal utilitzada pugui haver generar dinàmiques perverses, fent números els comptes no surten. Més que preguntar-se per què després de 40 anys d’ajuts els països del sud del Sàhara no s’han enlairat social i econòmicament, sembla que la pregunta més indicada és ¿On són els recursos que haurien d’haver suposat el plat fort de la inversió a l’Àfrica durant els últims 50 anys ? Per què les ajudes han ocupat el centre de l’escena, quan el seu volum era el d’un actor secundari?
On son els Diners?
La primera resposta que alguns donen sovint a la resposta d’on són els diners? es corrupció. Quin es l’impacte real de la corrupció? Són realment les corrupteles d’un grapat de politics el que està frustrant el desenvolupament de tants països?
Fa no gaire el Banc Mundial, en un informe titulat Draining Development ( “¿Drenant al Desenvolupament?”) feia algunes revelacions sorprenents i aclaridores.
Per començar, explicava l’abast real dels dictadors corruptes i demés elements similars en el desenvolupament dels seus respectius països. Així, oferia una estimació segons la qual els 10 líders de països empobrits més notoris pel que fa a corrupció s’havien apoderat il·lícitament durant els seus mandats d’uns 60 mil milions de € (entre tots). A primera vista sembla moltíssims diners, però compte; segons el mateix informe anualment els fluxos de diners extrets il·lícitament del conjunt de països empobrits ronda els 540mil milions de $. D’aquests uns 169mil milions correspondrien a pràctiques criminals (narcotràfic, comerç il·legal d’armes, etc ..); Uns 20mil milions serien el producte de corrupteles de tota mena; I, el més impressionant, uns 350mil milions de $ anuals serien el resultat de pràctiques mercantils fraudulentes, canvis de preus interns entre sucursals de multinacionals per ocultar beneficis i evasió de taxes. I, tot s’ha de dir, ¡estem parlant d’estimacions de mínims! Altres estimacions arriben a doblar aquestes xifres. A això caldria sumar-hi altres fluxes «legals», com les despeses en armament, que a l’Àfrica comporten entre 40 i 60 mil milions de $ anuals.
Aquestes dades fan empal·lidir les xifres globals de l’ajuda al desenvolupament. Tenint en compte que el 2010 el total de l’ajuda dels països de l’OCDE (que pràcticament equival al total de l’ajuda) va ascendir a uns 128mil milions de $ ens trobem que, ras i curt, algú treu il·lícitament 4 vegades el que entra en forma d’ajuts. I resulta que no és precisament la corrupció dels polítics, que amb prou feines arriba a l’equivalent del 16%.
L’informe continua donant dades, com per exemple que el total de fluxos il·lícits que surten dels països empobrits sumen aproximadament la meitat dels fluxos il·lícits a nivell mundial (quan el seu pes econòmic és del voltant del 20%).